…

Ara que si m’ho penso bé i analitzo els fets no ho veig tant clar…

Banda sonora del post: Rosa de foc

1. Qui va iniciar l’escalada de violència?

Tot va començar un 15 de maig del 2011. Milers de persones van prendre el carrer i les places d’arreu de l’estat Espanyol emparats sota els drets constitucionals de reunió, concentració i manifestació.

El 27 del mateix mes, la policia autonòmica de Catalunya va desallotjar amb una violència desmesurada la Plaça, i va demostrar la voluntat de la gent, que amb una actitud totalment pacifica no volia desencadenar una escalada de violència.

Desprès d’aquests fets, es va iniciar una resposta pacifica i legal contra a violència policial. La querella interposada ha estat arxivada de manera totalment improcedent, arbitraria i vulnerant el dret dels querellants a una tutela judicial efectiva.

Web de la querella: www.som27m.org
Per aportar econòmicament a través de Coop57 per finançar els costos judicials dels recursos pertinents: Formulari de sol·licitud de bons solidaris (doc)

Esgotats els camins legals, la ciutadania no te mecanismes per defensar-se de la violència exercida de manera unilateral, indiscriminada i injustificada per part de la policia.

En aquest punt la ciutadania està indefensa davant d’una vulneració de drets, d’una situació d’agressió i d’un cos policial corrupte i violent que no compleix normatives tan bàsiques com la d’identificar-se

Alguns mossos, contradint a Felip Puig,
no porten ni armilla ni número de placa

2. Hi ha una estratègia darrera?

El departament d’interior ja parlava de grups violents en el desallotjament de la plaça Catalunya. En l’intent de bloqueig del parlament, el dispositiu va ser planificat per deixar als membres del parlament totalment desprotegits. Grups de policies infiltrats van ser detectats i expulsats de la primera línia de la protesta per que estaven generant disturbis.

Qui son els violents?

(potser pensaveu com jo que això als estats de dret occidentals no passava… els canadencs també ho pensaven! Més info en aquest video )

Tots els mitjans de comunicació van fer-se ressò de la gran actitud violenta dels concentrats, tot i que només hi ha proves d’una pintada a l’esquena en un abric, algunes ampolles de plàstic volant i un mosso tacat de pintura blanca.

És quan ets allí, i veus que el que ha passat ni s’ajusta al que estan explicant i ensenyant per la TV. Però mentre, la gent va creant-se un imaginari amb aquesta informació, i mica en mica crea una opinió sobre uns fets dels que no te informació subjectiva ni contrastada.

En posteriors manifestacions, la policia ha anat pujant el to de la seva conducta violenta, amb agressions injustificades i detencions indiscriminades.

Tir al ciclista sense que faci res, sense avisar i reiterat:

Cada cop més ciutadania va sentint-se indefensa davant les agressions i la vulneració de drets, i s’adonen que no hi ha mecanismes legals que els emparin.

Persones, decebudes, enfadades, agredides i impotents. Persones que porten ja anys tolerant retallades en drets fonamentals bàsics com la sanitat, educació i prestacions socials per pagar el rescats dels bancs, els mateixos bancs que han estafat milions de persones.

Ara, aquestes persones han d’assumir que a més s’han quedat sense els drets a protestar i a sentir-se segures davant la justícia i els cossos policials, i no només això, sinó que han patit, pateixen i patiran la seva violència sense que ningú respongui per ella.

Policia secreta agredeix manifestant i acaben escapant corrent:

L’estratègia del departament d’Interior és crear petites situacions de violència, per permetre carregues policials desmesurades per espantar i intimidar a la ciutadania.

És el de blau un altre secreta generant disturbis durant l’incendi de l’Starbucks (1:10min)?

El que no han pensat que que aquesta és una estratègia molt perillosa quan la gent ja ha perdut massa drets, massa diners i sobretot la por. I aquests petits episodis de violència cada cop seran més grans i més nombrosos.

3. Els fets del 29M:

La manifestació convocada pels sindicats majoritaris baixava per passeig de Gràcia cap a una plaça Catalunya ja plena per la concentració convocada per la resta de col·lectius.

Algú va considerar que era massa gent i els mossos van començar a carregar indiscriminadament desallotjant la plaça des del lateral del corte inglés en direcció Llobregat. Carregant contra masses de gent que no tenien on anar, a families amb nens, gent gran y persones amb crosses:

Quant costa reparar la tanca?

Ni la crossa et salvarà:

Per allà les 18:00 quan van haver desallotjat la plaça van començar a desallotjar els carrers del voltant, cap a Universitat i Urquinaona (on jo era, amb centenars de persones més, quan de cop van començar a disparar pilotes de goma des de 200 metres de manera indiscriminada i tots vam haver de protegir-nos com vam poder) . Després Portal de l’Angel i passeig de Gràcia amb una violència desproporcionada i indiscriminada, utilitzant porres i pilotes de goma.

A passeig de Gràcia quan van començar a disparar bales de goma, un grup de bombers es va posar a primera fila per protegir a la multitud de persones que hi havia darrera. Tots asseguts i amb actitud pacifica. Els mossos igualment van disparar bales de goma, ferint als bombers. Aquests desprès de l’agressió van acostar-se al cordó policial per alertar-los que estaven disparant contra els seus propis companys y contra famílies que estaven exercint el seu dret a manifestació. La resposta de la policia va ser llançar gasos lacrimògens contra els bombers i contra la multitud de persones que tenien al darrera.

Gasos a la multitut:

Jo ho tinc claríssim. Tot i que no m’agrada la violència, i no la practico, entenc perfectament les persones que davant de les repetides agressions per part dels cossos policials, recorren a la violència per defensar-se i alliberar la impotència que genera ser víctima d’agressions, i que a sobre els mitjans de comunicació et calumniïn, la justícia protegeixi als agressors i la política els ompli de lloances i mèrits

La gent no ho vol creure, però el cos dels mossos d’esquadra, està corrupte i es extremadament violent, i això tot just comença a sortir a la llum. Ara la gent es comença a preguntar com és que a la resta de l’estat els cossos policials han estat capaços de controlar l’escalada de violència i aquí en canvi l’han provocat.

El millor és llegir els articles sencers:
- Dos anys de presó per dos mossos que van robar a un home a l’Estació del Nord de Barcelona.

- Detingut un mosso per tràfic de drogues a Barcelona i l’Hospitalet

- Multa mínima a cuatro mossos por pegar una paliza a dos transportistas

- El juez mantiene imputados a mandos de la Policía Nacional por proteger burdeles

Primer reprimeixen amb violència concentracions totalment pacifiques. Es reclama pel procés establert posant una querella i s’arxiva de manera il·legal. Després ja s’impedeixen amb violència les concentracions abans de que es realitzin. Quina opció deixen a la ciutadania per expressar el seu descontent i la seva oposició a les mesures preses? Ja no podem ni protestar?

Potser amb aquesta actitud, el govern està aconseguint i incentivant que la única manera que tingui la ciutadania de fer valer els seus drets i defensar-se de les agressions sigui responent a la violència amb més violència.

Primer eren 20, després van ser 200 i ara ja son 2000… Alguna cosa no s’està fent bé, i a simple vista sembla que a la propera potser seran 20.000. I llavors que farem? Disparar munició real?

Comuniaccions internes dels mossos a plaça Catalunya durant el 27M

Jo mai he utilitzat la violència ni a les protestes socials ni fora d’elles, sempre m’he mostrat en contra de la violència. I ara em començo a preguntar si és per convicció, per covardia o perquè m’han manipulat.

Visc sota la llosa d’una constitució que no he redactat, que no he signat ni tant sols he votat. Una constitució fruit d’una dictadura i d’una transició casposa, poruga i poc ambiciosa.

Visc sota la dictadura dels bancs i els mercats.

Visc sota el domini d’uns polítics corruptes que tot i que viuen del que jo pago, no vetllen pels meus interessos si no pels de si mateixos i els seus familiars, amics i socis.

Visc sota la constant manipulació dels mitjans de comunicació que nomes emeten allò que interessa als que escullen als membres de les seves cúpules.

Amb tota aquesta pressió i immersos en el dia a dia de la nostra vida i dels nostres problemes ens sentim incapaços de remar contra corrent i acabem vetllant pels propis interessos. Oblidant que és precisament això el que facilita perpetuar la situació. Divide y vencerás!

Ens repeteixen una i una altre vegada quant val el contenidor cremat que hem pagat entre tots, però no els preocupa el més mínim el cost que te llançar una pilota de goma. I no parlo del sou del mosso, el preu de la pólvora i la pilota de goma, sinó del que costa posar un ull de vidre o curar un os trencat. I del cost de la baixa laboral, i sobretot el cost emocional que suposa que la policia que hauria de protegir-te, t’agredeixi brutalment quan no estaves fent res.

L’important és dividir i fer-nos creure que és més el que tenim a perdre que no el que tenim a guanyar. El que encara no sabem, és que no tenim res a perdre.

Som el 99%, no us deixeu dividir. Si no us agrada la violència no la utilitzeu, però no la censureu si és en defensa pròpia. Eviteu els discursos simplistes, i els dogmes dominants. No us cregueu tot el que us diguin, ni jo, ni ningú, perquè sempre serà només una part de la realitat.

Senyors polítics, repensin les seves polítiques, perquè així va començar la revolució francesa i la revolta burgesa dels anys 30.

Video resum del dia de vaga:

Salut i revolució!

Desde mi punto de vista la actuación de los mossos ha sido acertada y proporcionada, tanto en estrategia como en contundencia, y no ha tenido nada que ver con la vergüenza que pasé en pl. Cataluña el 27M.

Un comunicado oficial de la # acampadabcn denuncia ciertos comportamientos de los mozos a primera hora de la mañana. No puedo hablar, no estaba.

Comunicado de la Comisión de Comunicación

En cambio si puedo hablar del comportamiento de algunas de las personas que se estaban manifestando y que no ha sido nada correcto y ha dado pie a la manipulación informativa.

Por lo que yo he vivido, no lo calificaría de violencia. Cierto que he visto volar botellas de agua cuando marchaban los furgones, pero toda la violencia que han querido transmitir los parlamentarios yo no la he visto. Cierto que los habrán “zarandeado”, con 500 personas rodeándote la sensación es exactamente la misma. Cierto que han pintado a dos, y cierto que habrán pasado miedo. Si yo supiera que en la puerta del trabajo tengo 3000 clientes indignados porque mi forma de trabajar los esta perjudicando a ellos y sus hijos, seguramente no iría a trabajar.

Pero he visto a diferentes parlamentarios de muy cerca y rodeados de gente, pero no he visto ni una colleja, ni un golpe, ni una patada. Si he visto gritos, insultos y personas impidiendo el paso, pero de verdad que no he visto ni un solo golpe. Y las personas que empezaban a subir el tono de los gritos y las acciones, eran hábilmente aislados por el resto de indignados. Esto es lo que yo he vivido.

Critico enérgicamente el golpe de botella que ha recibido Boada mientras marchaba corriendo. No lo excuso.

Pero me niego a calificar de violencia que le pinten la gabardina a la Tura mientras yo tengo el brazo roto por un mosso al hacer una foto a Pl.Catalunya el 27M, o mientras sigan desalojando familias hipotecadas que no tienen donde caerse muertas. Desde mi punto de vista, echar café y hacer pintadas son gamberradas. Gamberradas que evidentemente deberían haber evitado, pero sólo gamberradas.

Como se deberían haber evitado … No lo sé, pero creo que hay dos factores claves. El primero es la participación de mozos de incógnito que han generado situaciones de conflicto:

Similar a lo ocurrido en el G20:

Y la segunda y mucho más importante ha sido la participación.

Porque el 27M los violentos (que estaban) no destacaron? Porque por cada violento había 2000 personas dispuestas a hacerlo desistir. Que ha pasado hoy? Que estaban los mismos violentos (o más) y la participación ha sido escasa y dividida, ya que se cubrían todas las entradas y los grupos no han sido demasiado multitudinarios.

Sobre la declaración del parlamentario ciego de CiU, no me la creeré hasta que vea alguna prueba. Además hoy he visto con la facilidad que mienten los políticos. Felip Puig dijo que los antidisturbios no llevaban identificación por que el chaleco era ignífugo y no se podía poner belcro, pues bien, es mentira, los chalecos se abrochan con belcro y lo podéis comprobar.

Cierto que ha habido comportamientos que deberían haberse evitado.
Cierto que los mossos han hecho mejor su trabajo.
Cierto que había policía de Incógnito que han generado conflicto.
Cierto que ha habido mucha manipulación informativa.
Cierto que las demandas de los indignados son totalmente justificadas.
Cierto que el 80% de la población las comparte.
Cierto que nos ha faltado participación.
Cierto que nos has faltado tú para ayudarnos a poner orden.

No dejemos que una minoría de violentos y una buena estrategia policial e informativa desvirtúen un movimiento que tiene que hacer mucho trabajo todavía. Os necesitamos a todos saliendo a la calle. Rechazando la violencia y reclamando respeto!

En Grecia, desde hace días que bloquean el parlamento y hoy (27j) el bloqueo ha ido acompañado de 25mil (según 3cat24) un millón (según prensa internacional) de personas en la plaza Sintagma y una huelga general con una participación del 90 %. Papandreu ha anunciado que hará cambios en el gobierno y ha puesto su cargo a disposición y dimitirá si le piden.

No vea la prensa nacional y vea la prensa internacional. Tanto los artículos que hablan sobre el #parlamentcamp como las noticias sobre Islandia o Grecia. No hay color!

Este domingo 19j a las 5h de la tarde hay una concentración pacífica en plaza Catalunya. Es el momento para demostrar que cree en la causa y que los indignados no somos violentos. Que seremos capaces de limitar la minoría violenta y que hace falta mucho más que manipulación informativa para siguir engañandonos.

Estrategias del poder para desprestigiar movimientos sociales

Por favor, si crees que la causa es justa, ayúdanos a poner orden, participa, con tu presencia y apoyo nos basta, porque desde el sofá de casa todo se ve de otro color. Se ve muy fácil, y sólo se ve lo que te quieren/pueden enseñar.

Ven, ayúdanos y juzga por ti mismo/a.

Te necesitamos. Sólo tú puedes luchar por tu futuro y el de tus hij@s. Nosotros lo intentamos, pero está claro que necesitamos ayuda.

Este domingo tenemos una nueva oportunidad.

El 19 de junio a las 17h te esperamos en Plaza Cataluña!

Des del meu punt de vista l’actuació dels mossos ha estat encertada i proporcionada, tant en estratègia com en contundència, i no ha tingut res a veure amb la vergonya que vaig viure a pl. Catalunya el 27M.

Un comunicat oficial de la #acampadabcn denuncia certs comportaments dels mossos a primera hora del matí. No puc parlar-ne, no hi era.

Comunicat de la Comissió de Comunicació

En canvi si puc parlar del comportament d’algunes de les persones que s’estaven manifestant no ha estat gens correcte i ha donat peu a la manipulació informativa.

Pel que jo he viscut, no ho qualificaria de violència. Cert que he vist volar ampolles d’aigua quan marxaven els furgons, però tota la violència que han volgut transmetre els parlamentaris jo no la he vist. Cert que els hauran “zarandeado”, amb 500 persones envoltant-te la sensació és ben be aquesta. Cert que n’han pintat a dos, i cert que hauran passat por. Si jo sabés que a la porta de la feina hi tinc 3000 clients indignats perquè la meva manera de treballar esta perjudicant-los a ells i els seus fills, segurament no aniria a treballar.

Peró he vist a diferents parlamentaris de molt aprop i encerclats de gent, però no he vist ni una colleja, ni un cop, ni una patada. Si he vist crits, insults i persones barrant-los el pas, però de veritat que no he vist ni un sol cop. I les persones que començaven a apujar el tò dels crits o les accions, eren hàbilment aïllats per la resta d’indignats. Això és el que jo he viscut.

Critico enèrgicament el cop d’ampolla que ha rebut Boada mentre marxava corrent. No ho excuso.

Però em nego a qualificar de violència que li pintin la gavardina a la Tura mentre tinc el braç trencat per un mosso al fer una foto a pl.Catalunya el 27M, o mentre segueixin desallotjant famílies hipotecades que no tenen on caure mortes. Des del meu punt de vista, tirar café i fer pintades son gamberrades. Gamberrades que evidentment s’haurien d’haver evitat, però només gamberrades.

Com s’haurien d’haver evitat… No ho sé, però crec que hi ha dos factors claus. El primer es la participació de mossos d’Incògnit que han generat situacions de conflicte:

Similar al que va passar al G20:

I la segona i molt més important ha estat la participació.

Perquè el 27M els violents (que hi eren) no van destacar? Perquè per cada violent hi havia 2000 persones disposades a fer-lo desistir. Que ha passat avui? Que hi havien els mateixos violents (o més) i la participació ha sigut escassa i dividida, ja que es cobrien totes les entrades i els grups no han estat massa multitudinaris.

Sobre la declaració del parlamentari cec de CIU, no me la creuré fins que vegi alguna prova. A més a més avui he vist amb la facilitat que menteixen els polítics. Felip Puig va dir que els antiavalots no portaven identificació perquè l’armilla era ignifuga i no s’hi podia posar belcro, dons bé, és mentida, les armilles van cordades amb belcro i ho podeu comprovar.

Cert que hi han hagut comportaments que s’haurien d’haver evitat.
Cert que els mossos han fet millor la seva feina.
Cert que hi havia policia d’Incògnit que han generat conflicte.
Cert que hi ha hagut molta manipulació informativa.
Cert que les demandes dels indignats son totalment justificades.
Cert que el 80% de la població les comparteix.
Cert que ens ha faltat participació.
Cert que ens has faltat tu per ajudar-nos a posar ordre.

No deixem que una minoria de violents i una bona estratègia policial i informativa desvirtuïn un moviment que ha de fer molta feina encara. Us necessitem a tots sortint al carrer. Rebutjant la violència i reclamant respecte!

A Grècia, des de fa dies que bloquegen el parlament i avui (27j) el bloqueig ha anat acompanyat de 25mil (segons 3cat24) un milió (segons premsa internacional) de persones a la plaça Sintagma i d’una vaga general amb una participació del 90%. Papandreu ha anunciat que farà canvis al govern i ha posat el seu càrrec a disposició i dimitirà si li demanen.

No mireu la premsa nacional i mireu la premsa internacional. Tant els articles que parlen sobre el #parlamentcamp com les noticies sobre Islàndia o Grècia. No hi ha color!

Aquest diumenge a les 5 de la tarda hi ha una concentració pacífica a plaça Catalunya. És el moment per demostrar que creieu en la causa i que els indignats no som violents. Que serem capaços de limitar la minoria violenta i que cal molt més que manipulació informativa per seguint-nos enganyant.

Estratègies del poder per desprestigiar moviments socials

Si us plau, si creus que la causa és justa, ajuda’ns a posar-hi ordre, participa, amb la teva presencia i suport en tenim prou, perquè des del sofà de casa tot es veu d’un altre color. És veu molt fàcil, i només es veu el que et volen/poden ensenyar.

Vine, ajuda’ns i jutja per tu mateix/a.

Et necessitem. Només tu pots lluitar pel teu futur i el dels teus fills. Nosaltres ho intentem, però està clar que ens cal ajuda.

Aquest diumenge tenim una nova oportunitat.

El 19 de juny a les 17h t’esperem a Plaça Catalunya!

En primer lloc, quins són els Pipicans més grans de Barcelona?
He col·locat en un mapa els que fan més de 500m².

Ver Parcs per a gossos a Barcelona de més de 500m2 en un mapa más grande

Jo els vaig treure d’aquí, hi trobareu tots els Pipicans de Barcelona i els seus m².

Parcs i Jardins també te un mapa amb els Pipicans.

I una altre llista dels Pipicans! A més al final on posa “recorda” també hi ha una informació interessant.

Posa que segons l’Agencia de Salut Publica de Barcelona si el gos obeeix no cal dur-lo lligat.

En canvi segons Medi Ambient de Barcelona els gossos han d’anar lligats.

Capítol 4 Article 217

Per sort, l’Ordenança Municipal ens confirma que els gossos poden anar deslligats si obeeixen!

Article 24 Punt 2 C

A més puc confirmar-ho, ja que un dia anava amb l’Amigo deslligat per Gràcia, de cop vaig veure un “poli-ciclista”, vaig cridar al gos i el vaig lligar. El tiu va, s’acosta i em diu:

- Has cridat el gos perquè m’has vist?

- Si… ^_^ – li vaig contestar, que havia de fer… mentir?

- Dons si el gos fa cas i no molesta pots dur-lo deslligat – em va dir.

Quan vaig a un bar acostumo a anar amb l’Amigo, i abans d’entrar em fixo en si hi ha una placa de “perros no”, i si no hi és entro. En moltes ocasions m’he trobat que el cambrer em diu que el gos no pot entrar. Jo li responc que a la porta no posa res i la seva argumentació habitual és que la ordenança municipal prohibeix l’entrada als gossos a tots els bars i restaurants. Que has de fer? Discutir? Els hi dic que això és mentida i que és decisió del propietari, que si no volen que entrin gossos que posin un cartell i em piro ben cabrejat. Algun dia em plantaré allà amb l’ordenança municipal i si volen que truquin a la poli!

Els gossos poden entrar als locals de restauració a no ser que hi hagi una placa identificativa de prohibició.

Article 16 Punt 3

Si tinc una estoneta i vull fer-lo cansar, m’agafo un Bicing, em lligo el gos a la cintura i Diagonal amunt i avall! Hi ha fonts amb regularitat (el gos ha de beure), és molt ample i força plana, i en 40 minuts tens el gos cansat per tot el dia.

Potser algun dia heu d’anar a l’altre punta de Barcelona, si no sabeu anar amb bici, fa mandra caminar o sou coixos hi ha l’alternativa d’anar amb cotxe, ja que a tots els transports públics de TMB esta prohibida l’entrada de gossos sense transportí. Per altre banda si és hora punta, no teniu cotxe, us han retirat el carnet o no sabeu conduir sempre us quedaran les xarxes urbanes de ferrocarrils (RENFE i FGC). El cert és que jo molts cops he pujat el gos al metro, només cal tenir en compte no agafar-lo en estacions grans ni en hora punta, i sobretot evitar el personal del metro (que normalment miren cap un altre costat) ja que ens podrien fer baixar del metro (no crec que posin multa). Si cap d’aquestes idees us resulta del tot atractiva sempre podeu trucar un taxi, i al demanar-lo, indicar que dureu un “gosset” que porta la seva pròpia manteta i que pot anar al maleter o a la vostre falda. Segurament us demanaran el pes, a partir dels 20kg ja posen pegues.

Transport públic per gossos

Us deixo penjat el mapa de TMB amb les línies i les parades urbanes de RENFE i FGC marcades, així podeu veure clarament de quin punt a quin punt podeu dur-lo sense problemes. Amb tren els gossos que puguin anar amb transportí han d’anar-hi, i els que no, lligats i amb morrió, però a l’Amigo només li hem hagut de posar una vegada, normalment no diuen res.

Si tot això a algú li és d’utilitat millor que millor, si més no em serveix per tenir-ho emmagatzemat i disponible des de qualsevol lloc, que ja és molt! Així que:

Quins son i on estan els Pipicans més grans de Barcelona?

http://maps.google.com/maps/ms?ie=UTF8&hl=es&msa=0&msid=104579213159905328382.0004754417b4a40bc4fe5&t=h&z=12

Els gossos poden anar deslligats?

Si obeeixen si. Article 24 Punt 2 C

http://w3.bcn.es/fitxers/ajuntament/consolidadescat/animals.824.pdf

Puc entrar a bars i restaurants amb el meu gos?

Si no hi ha una placa informativa que ho prohibeixi explícitament si que pots entrar. Article 16 Punt 3

http://w3.bcn.es/fitxers/ajuntament/consolidadescat/animals.824.pdf

Poden els gossos viatjar en transport públic a Barcelona?

Si amb les línies urbanes de ferrocarril.

Salut i sort!

Emocions, sentiments, records… L’essència de la vida, el que em dona força per aixecar-me cada matí, cada dia es una nova il·lusió per saber que sentiré, que coneixeré, amb qui m’emocionaré o si serà un dia d’aquests que no oblidaré mai de la vida.

Flors

És trist pensar que se’ns perden en la immensitat del temps i la memòria gran multitud de minuts, hores i dies. Dies sense transcendència, dies en els que no passa res, dies en els que la rutina regeix la idiosincràsia del mateix viure. Dies que sense voler-ho s’oposen als nostres propis ideals de felicitat.

Viure en busca de la felicitat no és un camí fàcil, és un camí de sacrifici i desenganys, però és un camí que omple, un camí que crea, de fet, és simplement el camí de la vida, perquè la vida com a tal no té altre finalitat que la de la pròpia experimentació i la millor experiència que la felicitat.

Partint d’aquesta premissa tant senzilla, ens hem de preguntar que és per nosaltres la felicitat, que ens la dona? Les riqueses? Els amics? Els moments especials? Els dies inoblidables?

Un pàrking a Suissa

No, la felicitat no resideix en una consecució de 365 dies anuals inoblidables, sinó 365 dies viscuts al màxim, creixent, reflexionant, aprofitant cada instant, cada emoció, cada sentiment, cada record. En una vida senzilla, plena de bondat i en pau amb tu mateix. Amb la tranquil·litat de saber que has actuat correctament, reconeixent els teus errors i reconeixent també la teva realitat més personal. Al parlar d’actuar correctament, no em refereixo a arribar a l’hora als llocs, o a ser políticament correcte, sinó a analitzar totes i cada una de les nostres accions, i mirar si son d’acord amb allò que creiem que és correcte, allò que s’adiu als nostres valors i creències, que les nostres accions no fereixin a ningú, actuant sempre en conseqüència, disposats a rebre el que oferim, oferint el que voldriem rebre sense expectatives reals de rebre-ho realment, perquè simplement actuant correctament ja n’hi ha prou per ser feliç, no cal esperar ni creure que tothom tingui la mateixa idea que jo del que és realment viure.

Conceptes com l’amistat, el respecte i la confiança es tornen relatius en el moment que per nosaltres no son més que paraules. L’important son els conceptes, i aquests conceptes estan al cor. Obeint les directrius del cor, tot home i dona pot accedir a la més plena felicitat.

Complexitat

La vida ens ha atorgat el cor per veure i el cap per sentir, però la costum humana ha volgut que els utilitzem a l’inrevés, convertint així la vida en un complicat laberint de sentiments i remordiments, perquè primer veiem amb el cap i desprès sentim amb el cor i automàticament caiem en judicis de valors sobre el que és correcte o no. Si ens permetem mirar amb el cor, aquests judicis quedarien fora de lloc, perquè en el llenguatge del cor no existeix correcte i incorrecte. En el llenguatge del cor no te opcions, el llenguatge del cor és clar i senzill, el llenguatge del cor és universal. És per això que desprès de veure-hi amb el cor, és molt més senzill sentir amb el cap, sentir les conseqüencies de les nostres accions i les nostres emocions, sentir aquesta felicitat que no deixa lloc a opcions.

El més important és estar segur i tranquil de que les nostres accions son correctes, i de que si no ho han estat, a la pròxima ocasió mirarem amb el cor i actuarem en conseqüència, esvaint-se així tant remordiments com vergonyes.

La felicitat, aquesta tant anhelada, de la que tant es parla però que poc es busca. La felicitat: el més gran regal a la humanitat i el bé menys optimitzat.

En francès, l’adjectiu derivat del riu és rhodanien, com  el Sillon rhodanien (literalment “el solc del Rhône”), que és el nom de la que rep la llarga i profunda vall dels Rius Saône i Rhône entre els Alps i el Massís Central en el seu camí cap a la mar Mediterrània.

«Pues escúchame con atención –dijo acercando mucho su rostro al mío y bajando la voz–, porque te voy a contar algo que sucedió no hace mucho en el corazón de África. Una increíble odisea de amor, dolor, odio, de… –se quedó en silencio, de nuevo con la mirada perdida y la inacabada frase suspendida en el limbo de las palabras que se resisten a ser compartidas–. Una historia real –concluyó tomándome la mano- que a veces parece dejar de serlo. Voy a contarte mi historia.» Y ella me contó su historia. La más extraordinaria que he oído jamás.  

El llibre emmarca la historia parlant de la situació que viu Guinea Equatorial, un país que fa 40 anys era una província més d’Espanya (aquesta “grande y libre” que ara diuen que es trenca).

La carta que ve a continuació suposadament és de Fernando Gamboa, no he pegut verificar-ho, però la majoria dels fets i dades si que són certs (Wikipedia) i serviria com a resum-denuncia de la realitat Guineo Equatoriana.

He posat en negreta el més important, perquè se que és molt llarga (també l’he trobat com a presentació): Guinea Ecuatorial

Demonios en el Paraíso

El motivo de este mail, es mi deseo de compartir con la mayor cantidad de personas posibles, y no sólo con las que adquieran la novela, todo aquello que he averiguado en los meses de investigación previos a la redacción del libro. Lo que a continuación detallo, aunque pueda parecer exagerado o tendencioso (cuando no simplemente increíble), es rigurosamente cierto y puede ser contrastado por las fuentes que cito.

A muy pocos les debe sonar un pequeño país llamado Guinea Ecuatorial, aún menos sabrían dónde situarlo en un mapa de África, y serán contados los que recuerden que, hasta hace exactamente cuarenta años, los ecuatoguineanos eran tan ciudadanos españoles como un alicantino o un gaditano.

Por entonces, Guinea Ecuatorial era una provincia más de España enclavada en la costa Africana del Golfo de Guinea; ‘La perla de África’ la llamaban.

Hoy, cuatro decenios después de su independencia, bajo el yugo dictatorial de la familia Obiang Nguema y con el beneplácito de las grandes potencias cuyas empresas explotan sus campos de petróleo y expolian sus reservas madereras, Guinea Ecuatorial se ha convertido uno de los países más subdesarrollados y corruptos del mundo, y el pueblo ecuatoguineano en uno de los más aterrorizados a manos de su propio gobierno.

El actual presidente de Guinea Ecuatorial Teodoro Obiang Nguema, quien lleva 29 largos años en el poder tras ejecutar al anterior presidente (su propio tío, otro asesino), ha saqueado, robado y asesinado sistemáticamente hasta extremos inconcebibles, amasando una fortuna que lo convierte en uno de los hombres más ricos del planeta, en uno de los países más pobres de África. Aunque para ser exactos, no puede decirse que el país en sí sea pobre, pues alberga una de las mayores reservas petrolíferas del continente, cuyos beneficios de explotación reportan al régimen guineano miles de millones de euros. Lo que sucede, es que la familia Obiang se queda con ABSOLUTAMENTE TODO lo que pagan gobiernos y petroleras extranjeras (norteamericanas y chinas sobre todo) por los derechos de extracción. Pero aunque parezca mentira, la familia Obiang no se limita sólo a quedarse con esa ingente cantidad de dinero, sino que además se dedican a robar propiedades privadas (se han apoderado aproximadamente la mitad de los terrenos edificables del país, y no han pagado un céntimo por ellos), salarios (muchos trabajadores han de pagar a la familia del presidente gran parte de lo que ganan) o negocios de los guineanos no afines al gobierno o a la familia Obiang (que al fin y al cabo es lo mismo), cuya ignominia llega al punto de despojar impune y caprichosamente a sus empobrecidos compatriotas de cualquier bien que posean sin justificación alguna.

Teodoro Obiang y su clan gobiernan Guinea Ecuatorial como lo haría un esclavista con su hacienda. Para ellos, los ciudadanos guineanos son esclavos a su disposición, y el país una finca privada que saquear sin tener que dar cuentas a nadie.

A pesar del río de dinero que fluye desde este desdichado rincón de África, sus habitantes no disponen de servicios sanitarios, educación, seguridad o justicia. Por ejemplo, ante cualquier emergencia médica el Hospital de Malabo es la única opción de asistencia, pero eso sí, bajo ciertas condiciones como: pagar la estancia y el tratamiento por adelantado, y además, llevar todo lo necesario para dicha estancia y tratamiento (y con todo, me refiero a TODO: desde las jeringas o medicamentos necesarios, al colchón, las sábanas o la comida). Sin ir más lejos, cuando hace unos años estuve en Guinea, para realizarle a mi pareja un análisis de sangre el método de extracción consistió en hacerle un corte en la mano con un trozo de cristal.

Pero, por inaceptable que resulte, esto es sólo el principio, y ni mucho menos la peor parte.

Lo que convierte a Teodoro Obiang (conocido como ‘El Jefe’) y sus acólitos no sólo en ladrones, si no en peligrosos criminales, es la política de detenciones arbitrarias, encarcelamientos injustificados, torturas y asesinatos cometidos contra sus propios ciudadanos. Se calcula que durante su mandato, el actual gobierno guineano ha exterminado a nada menos que el 10% de la población del país, y una cantidad indeterminada ha desaparecido o se encuentra encarcelada ilegalmente y sin juicio previo.

Según el último informe de Amnistía Internacional, los detenidos por la policía y el ejército son torturados sistemáticamente con métodos tan brutales como mutilaciones, rotura de huesos, violaciones, descargas eléctricas en los genitales o, atención: clavar tenedores en la vagina de las detenidas…

Y para quien guste de datos e imparciales estadísticas, ahí van unas cuantas.

- Guinea Ecuatorial produce 400.000 barriles diarios de petróleo
- Exporta casi 1.000.000 de metros cúbicos de madera tropical al año.
- Su Renta per Cápita la sitúa en el número 38 del ranking mundial (por encima de Kuwait o Arabia Saudita)
- En cambio, en el Índice de Desarrollo Humano de la ONU ocupa el puesto 121.
- El 151 sobre 163 en corrupción, según Transparency International
- La esperanza de vida es de sólo 43,3 años, según Amnistía Internacional.
- La élite gobernante posee alrededor del 98% de la renta nacional
- El 80% de la población vive con menos de 20 euros al mes.
- El gobierno de Obiang ha convertido a Guinea Ecuatorial en el centro del tráfico de drogas de África Occidental.
- Teodoro Obiang ganó las últimas elecciones con un 99,5% de los votos. Los 13 partidos políticos autorizados, estaban formados por miembros del gobierno.
- En una reciente visita a Estados Unidos, la secretaria de estado Condoleezza Rice describió a Obiang como ‘buen amigo’.
- En Julio de 2003, la radio estatal anunció que: ‘El presidente es un dios que está en contacto permanente con el todopoderoso, y puede matar a cualquiera sin que nadie le pida cuentas y sin ir al infierno, porque es el Dios mismo’

Sobran comentarios.

Y lo que personalmente hace que esta vergüenza común me resulte aún más dolorosa, es que el pueblo guineano, uno de los más amables, hospitalarios y generosos que he conocido, haya sido, como cité al principio, parte integrante del estado español. La atropellada y negligente descolonización de Guinea Ecuatorial por parte de España en 1968, es el origen de la inadmisible situación que ahora sufren los guineanos y a la que hoy asistimos con absoluta indiferencia y desafecto.

Pero hay que recordar que los ecuatoguineanos no sólo siguen hablando en español, sino que muchas de sus costumbres, celebraciones y tradiciones siguen siendo las mismas que las nuestras. Sus hijos cantan las mismas canciones que cantan los nuestros en el colegio, sus bromas son las mismas, hasta sus palabrotas son las mismas que las nuestras. Son, por decirlo así, unos primos cercanos de los que nos hemos olvidado totalmente, una parte de nuestra familia de la que nos hemos desentendido, ajenos y a veces cómplices de un castigo que de ningún modo merecen.

Porque probablemente, mientras lee este mensaje, una anciana agonizando de malaria pide un médico que nunca llegará.

Un niño está preguntando dónde están sus padres desaparecidos.

Una mujer implora a Dios que la mate, mientras es violada y torturada salvajemente en una comisaría.

Y cada día, Guinea Ecuatorial se hunde un poco más en las tinieblas.

Cada día, nuestra ignorancia nos hace más culpables.

Cada día cuenta.

Alguien dijo una vez que ‘Lo único que necesita el mal para triunfar, es que los hombres buenos no hagan nada’.

Quizá este sea un buen momento, para averiguar qué tipo de hombres y mujeres somos en realidad.

Y si te estás diciendo en este instante ‘Pero bueno, ¿y yo que puedo hacer? Aquello está muy lejos’. Lo cierto es que, por desgracia, no vas mal encaminado.

Guinea Ecuatorial es víctima de la maldición del petróleo, y como puedes imaginar, estados como China, U.S.A. o Francia harán todo lo posible para mantener a Obiang en su poltrona y así garantizar un suministro fiable de crudo para sus compañías petroleras. Así que será muy difícil cambiar las cosas a corto plazo en la maltratada pero aún hermosa Guinea.

Y sin embargo, sí hay algo que podemos hacer por aquella gente: correr la voz.

Estos dictadores de opereta, sólo se mantienen gracias al desconocimiento que tiene el resto del mundo de las fechorías que cometen. Cuantos más de nosotros sepamos lo que sucede, y por qué sucede, más probabilidades hay de que un día quizá no muy lejano, seamos suficientes para decir basta. Cuando políticos propios y ajenos sientan vergüenza de tratar con asesinos como Obiang, o descubran que darse abrazos con dictadores que no respetan los más elementales derechos humanos tiene un costo político que sus votantes les van a hacer pagar, puede que las cosas cambien, y entre todos expulsemos de una vez por todas a esos demonios del paraíso.

Pero esta carta es sólo el primer paso, ahora te toca a ti dar el siguiente ayudando a que llegue a la mayor cantidad posible de personas.

Si crees que esta lucha tiene sentido y deseas poner tu grano de arena, reenvía este mensaje a todos tus contactos.

Gracias por tu tiempo y tu ayuda.

FERNANDO GAMBOA
Un saludo

Poso també un enllaç a una entrevista que li van fer per la Vanguardia.

La Vanguardia - 05/12/2008

Ahir varem anar al Decathlon a comprar uns patins per la Cris i xafardejant vaig arribar a la zona Trocathlon (pots posar les teves coses de segona mà a vendre) i allà a la prestatgeria veig uns patins. M’acosto… son uns patins desmuntables! Miro el preu dels patins del costat: 80€, més cars que els meus!!! No m’atreveixo a mirar el preu dels desmuntables… son uns Rosignol, seran cars segur… i estan nous… Finalment agafo el pati, li dono la volta, busco l’etiqueta i miro el preu. Trenta euros, pa la saca!

Mireu quins patins més xulos que tinc ^_^

I no només son xulos, son desmuntables!!!

Practicaré una mica més amb els negres i després els vendre al Ebay encara amb garantia del fabricant. Algú vol uns patins?

Tornant de comprar els patins varem parar al SuperU a comprar els anhelar  “Chocapic”. Al principi no els trobava, però finalment allà estaven!

Un paquet “super-económico” de 600gr.! I dic: Pa la saca!

I mentre els estava agafant… no sabeu pas que venia de regal?

Unes ulleres de 3D!!!

Ahir va ser un d’aquells dies en els que hauries de comprar loteria. Volia uns patins desmuntables i ara els tinc x 30€, volia Chocapic i en tinc 600gr. a bon preu, volia unes ulleres 3D i venien de regal amb els cereals!!!

Diuen que el pensament és creador… em començo a fer por!

Tant llegir “Conversaciones con Dios”, “The secret”, veure “What the Bleep Do We Know” i “REDES” no pot ser bò! O si? Un dia parlarem seriosament d’aquest tema i anomenaré l’entrada:

Vivim al costat del riu (Desenllaç)

Mentrestant aniré fent les maletes que marxem un parell de dies a esquiar a prop de Grenoble a “Les Sept Laux”  i començaré a reflexionar sobre un parell de temes sobre el que em ve de gust parlar-vos.

L’estat de Guinea Equatorial i la càrrega dels Mossos d’Esquadra contra estudiants que és manifestaven. 

Continuará…

Aquests son els patins que em vaig comprar.

Ens hauríeu de veure amb patins amunt i avall pel Rôhn.

Ver mapa más grande

El cap de setmana passat va venir la Núria de visita, i varem anar tot patinant al parc de la Tête d’or (on comença el passeig fluvial, a dalt de tot del mapa. I mentre estàvem prenent algo en una terrasseta del parc (que és un parc enorme, amb llac, jardí botànic i zoo, tot integrat i gratuït!) arriba una noia en patins, es para a costat de l’esgraó, tiba una palanqueta i tatxaaaaan, separa les rodes de la sabata, i puja els esgraons tranquil·lament! No sabeu el que varem patir nosaltres per pujar els esgraons amb els patins…

Jo en vull uns iguals!!!

Parlant d’una altre cosa, en una típica disputa lingüística (de les freqüents en mi) vaig descobrir la paraula “anaglifo”. Etimològicament i per antonomàsia, un anàglif és una imatge estroboscòpica… vaja que ens varem encomanar a Sant Google  i això és el que varem trobar:

 “Las imágenes de anaglifo o anaglifos son imágenes de dos dimensiones capaces de provocar un efecto tridimensional, cuando se ven con lentes especiales (lentes de color diferente para cada ojo).”

Wikipedia

Vindria a ser això:

I ja sabeu com soc… Jo vull poder veure aquestes imatges!!!

Agafo mis bártulos i el gos i vaig a l’edèn de les papereries, una botiga que hi ha aprop de casa, impressionant, tenen de tot. Perquè us feu una idea, tenen una prestatgeria amb retoladors de tants colors i ordenats per tonalitats, que des de 3 metres sembla la gama cromàtica Pantone.

No veas allà per explicar en francès que volia uns fulls transparents en blau i vermell, però vaia, que me’n vaig sortir i vaig anar cap a casa ben content amb les meves transparències.

Semblava fàcil, i el vermell ho ha estat, però trobar el to exacte de Blau i el grau d’opacitat correcte per veure els anàglifs va ser més complicat i ho vaig aplaçar.
Total, que em vaig quedar sense veure les imatges.

Fa dues setmanes vaig comprar uns “Chocapic” de marca “Not if ix is”(llegir-ho seguit) i no em van agradar gens, així que estic esperant amb ganes que s’acabin per comprar-ne dels cars (Nestle). Ja només me’n queden per una ració ^_^
Vull “Chocapic”!!!

I si algú ha arribat a llegir fins aquí (ehejem… mama?) és preguntarà que perquè explico totes aquestes coses, bé, dons tot té un perquè i demà o demà passat us ho explicaré, que ara és tard i fa son!

¡Yo ahora mismo me comería dos o tres!

Si me aburro cuando estoy muy baja de moral,
Que llevo todo el día igual, que hoy me siento mal.

Me ocurre con mucha frecuencia y en cualquier lugar,
Hay una voz que me hace ver lo que hace falta hacer:

¡PASTILLAS!

Si, si. ¡Dame más! ¡Dame más pastillas!